Aigua amb sucre
La mort de Steve Jobs, tot i que descomptada per prevista a causa de la fatal malaltia que patia des de fa anys, és un moment per reflexionar en estos temps de crisi sobre el valor d’una figura que ja s’ha convertit en llegenda. Sabem que per arribar a l’Olimp dels mites, després d’una biografia sense màcula, els candidats a tal condició han de morir prompte. I Jobs ha complit totes les premisses. El jove inconformista no va trobar a la universitat nord-americana, una de les millors del món com sempre es remarca, les respostes a les seues inquietuds intel·lectuals i personals. Es va refugiar en un garatge amb el seu amic i soci, l’altre Steve li deien alguns (Steve Wozniak), per a donar a llum el primer Mac d’una nissaga que ha perdurat fins ara i que ha canviat la percepció i l’ús de la informàtica.
La llista d’èxits d’este geni —on també hi ha algun que altre fracàs, del qual en va aprendre prou—, amb un estil de fer les coses que sobtava mig món, és molt llarga i no és objecte d’este comentari reiterar-la. Però el que sí m’agradaria assenyalar és el magnetisme que irradiava esta ment tan poderosa. La convicció que els productes sempre es poden millorar, que hi ha una altra manera de fer les coses encara que tots diguen que és impossible, o que el món de l’empresa no ha de ser una estructura tancada i hermètica. Recorde, per haver-ho llegit recentment en el llibre d’un dels seus col·laboradors, Jay Elliot, (El camino de Steve Jobs, Ed. Aguilar 2011) com els enginyers d’Apple li digueren que era impossible construir un telèfon amb un sol botó i heus ací que en el 2007 ens va sorprendre amb l’iPhone. O com va revolucionar el món de la distribució musical amb els reproductors iPod, que hui portem a la butxaca centenars de milions d’usuaris a tot el món. O com pensava que no volia més de cent treballadors en Apple perquè no podia retindre el nom de més d’un centenar de persones. Perquè Jobs coneixia personalment els seus empleats. I als alts càrrecs els fitxava d’una manera molt poc convencional.
